Dibuixos i aiguaforts de 1925 a 1942

“Tant si el públic comprèn com si no, l'artista no ha de cedir en res.” - Juli González Una de les característiques de l’obra gràfica de Juli González és la persistència de temes recurrents. La representació de la figura humana, i concretament de la dona, és el tema central de la seva producció artística. Aquesta representació es manifesta de diverses maneres: des dels estudis dels rostres fins a la figura emblemàtica i tràgica de la Montserrat, passant per escenes de toilette i de la vida quotidiana, generalment del món rural. La repetició d’aquests motius al llarg de la seva trajectòria demostra una preocupació constant per l’expressió humana i la seva plasmació artística. Els dibuixos de González, tot i que sovint serveixen com a estudis previs per a escultures o llenços, tenen una identitat pròpia que els fa independents. És important destacar que molts dels seus temes són revisitats en moments posteriors a la realització de les escultures o pintures, fet que evidencia la seva autonomia. Els primers dibuixos coneguts de González són paisatges, un tema que no forma part de la seva obra habitual, i estan datats de 1900. L’ús del dibuix com a eina d’exploració artística es mantindrà perdurable en la seva carrera, convertint-se en un mitjà fonamental per a la seva expressió. Durant la seva trajectòria, González utilitza diverses tècniques. L’ús del llapis negre és habitual en tota la seva producció, mentre que el pastel predomina en els seus inicis. També experimenta amb l’aquarel·la, aplicada sola o combinada amb pastel, especialment entre els anys 1922 i 1923. A més, utilitza els llapis de colors i la ploma amb tinta xinesa. A partir de 1938 i fins a la seva mort, la seva tècnica preferida és l’aiguada, una tècnica que li permet jugar amb la transparència i la gradació dels tons. L’obra de Juli González se sol dividir en dos grans períodes: abans i després de 1927. Aquesta data marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria artística, ja que inicia una evolució significativa en la seva escultura, consolidant un estil propi que el situarà com un dels grans innovadors del segle XX. Aquesta transformació també es reflecteix en la seva obra gràfica, on comença a experimentar amb una major simplificació de les formes i una geometrització més marcada. Paral·lelament a les representacions més realistes, crea figures estranyes, properes a l’abstracció, especialment durant els anys trenta. En aquestes obres, la cara es redueix a un conjunt de signes mínims que r