Qui té por del groc?

La paraula groc prové del llatí crŏcus ‘safrà’ i ‘color groc’, i aquest, del grec krókos ‘safrà’. Existeixen centenars de tonalitats de groc, des del viu i lluminós groc llimona al to més dolç i ocre del groc mel o groc mostassa. El color groc, en pigment fet d’argila, ja el trobem a l’art rupestre. Des d’aleshores, ha estat present en obres d’art de totes les èpoques. Interpretacions i significats diversos s’han atribuït al llarg dels anys al color groc, dels més positius assimilant-lo a la llum i al diví a les qualitats més negatives com la traïció o la cobdícia. L’exposició es compon de tretze obres d’artistes diversos on el groc esdevé rellevant en la composició. Des dels dos grans olis La dame endormie i Catherine et sa mère , i un magnífic pastel sobre paper entelat, de Gaston-Louis Roux al dibuix a llapis sobre fons litogràfic Parler seul i l’aiguafort Espriu-Miró , de Joan Miró o L’Aquarium ,de George Braque. També les obres de groc intens Dits de serp , d’Eduard Arranz-Bravo i Renovant flames , de Joan Pere Viladecans passant per uns grocs més suaus i ocres de Cristo la cantaora i ST , d’Anton Lamazares i Camino de chortens , d’Albert Gonzalo. La mostra es completa amb l’obra Bouffons , d’André Masson, la fotografia Arum jaune , de Jean Baptiste Huynh, un acrílic de Daniel Odier, i L’Aquarium , de George Braque.