Baixant de la Font del Gat. Les fonts populars de Montjuïc
Del 18 de juliol al 30 de novembre de 2014 el Castell de Montjuïc va acollir l’exposició “Baixant de la Font del Gat. Les fonts populars de Montjuïc”. L’exposició ens submergia en la societat que envoltava aquests espais patrimonials i naturals al voltant de l’aigua que, durant molts anys, esdevingueren l’escenari imprescindible dels moments d’esbarjo i de celebracions de la classe mitjana i obrera de la ciutat de Barcelona.
El fons documental que presentava l’exposició beu, principalment, d’una selecció de fotografies de jornades i celebracions a les fonts populars de Montjuïc d’autors com Frederic Ballell, Carlos Pérez de Rozas o Josep Brangulí, a més de reproduccions de dibuixos i litografies de l’època i d’autors com Lola Anglada i Pau Febrés YII. Tal com es desprèn de les fotografíes, Montjuïc ha significat l’espai rural i el jardí dels habitants de la ciutat; el lloc idíl·lic on descansar i gaudir de les vistes i de la llum d’un espai obert i alçat com el que proporciona la muntanya. Són moltes les fonts populars escampades per la muntanya de Montjuïc: algunes naturals i d’altres canalitzades i embellides per una escultura. Des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX foren molt concorregudes, i entre les més viscudes s’hi troben la Font del Gat, la Font Trobada, la Font dels Tres Pins, la Font del Geperut, la Font del Tir, la Font del Parc de Baix o Laribal, la Font d’en Conna, la Font de la Vista Alegre, la Font de la Guatlla, la Font d’en Pessetes, la Font de la Mina i la Font de la Satalia. A les fonts populars de Montjuïc tenien lloc tota mena d’actes socials. Els diumenges i festius, famílies, parelles i grups d’amics pujaven a fer la tradicional fontada (berenar al voltant d’una font) i jugar, ballar, trobar-se, festejar... Diades com la Revetlla de Sant Joan esdevenien multitudinàries, mentre que les fonts més belles i enjardinades eren les més sol·licitades per a celebrar casaments, comunions o batejos. Fins i tot, durant els primers anys del règim franquista, paradors més amagats per l’espessor dels arbres, com la Font de Tres Pins, proporcionava un lloc idoni per a la realització de trobades clandestines de grups i moviments considerats perillosos per la dictadura.