Un segle breu: Col·lecció MACBA

Comissariada per l’equip curatorial del MACBA, Un segle breu: Col·lecció MACBA presenta obres destacades en un relat permanent actualitzat de manera periòdica. A través d’un recorregut cronològic des de 1929 fins avui , es posa l’accent en les mirades particulars que la Col·lecció ha desenvolupat des dels seus inicis. Es tracta d’una història explicada des de la perspectiva de Barcelona i el seu context immediat. L’any 1929 Barcelona acollia l’Exposició Universal, amb el Pavelló Alemany o Pavelló Barcelona dissenyat per Mies van der Rohe i Lilly Reich, i es fundava el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) impulsat per Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé. Aquell mateix any, André Breton escrivia a París el Segon manifest surrealista i un grup d’artistes abstractes liderats per Joaquín Torres-García i Michel Seuphor fundava Cercle et Carré. També va ser l’any en què Virginia Woolf va publicar el seu assaig feminista Una cambra pròpia i en què es va inaugurar el Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York.

Des de llavors, al llarg d’aquestes nou dècades, s’han anat succeint experiències canviants de l’art, com es recull en aquesta exposició. Resseguint alguns dels moments més significatius d’aquest trajecte, els diferents àmbits posen en relleu la singularitat de la Col·lecció MACBA. Des de la transformació de Barcelona als anys trenta i el seu compromís amb la modernitat, fins a la implicació de l’art en la Guerra Civil espanyola , amb artistes de la Bauhaus com Anni Albers, que va visitar la ciutat, a més d’Alexander Calder, Le Corbusier, Joaquín Torres-García o Alberto.

Es mostren els primers intents de represa de la cultura en als anys de postguerra i l’eclosió internacional de les revolucions socials i polítiques dels anys seixanta, amb artistes com Erró, Richard Hamilton, Herminio Molero, Ronald Nameth, Claes Oldenburg o Evru/Zush. El pacifisme, el feminisme, el hippisme i altres propostes de revolució social van trobar la seva expressió artística en el pop, la psicodèlia i l’acid pop, com es reflecteix àmpliament en l’exposició.

Mentre es negociava el llegat del minimalisme, representat amb obres de Rosemarie Castoro, Hans Haacke i Sol LeWitt, juntament amb els catalans Àngels Ribé i Robert Llimós, el feminisme i les polítiques d’identitat impactaven en l’art dels anys setanta i vuitanta. Aquesta nova perspectiva social s’explica amb obres fonamentals com les de Jo Spence, Jenny Holzer o Jean-Michel Basquiat. Ja als anys noranta, l’art es va endinsar en temes com la memòria, la corporalitat i la crítica del neoliberalisme global.

Les últimes sales es centren en l’art de finals dels anys noranta i la primera década dels dos mil, que aprofundeix i radicalitza la seva crítica a la globalització i el neoliberalisme, i també en un art d’acció més performatiu i col·laboratiu que manifesta el malestar contemporani. Durant el transcurs de l’exposició, se n’aniran actualitzant els continguts per enriquir els matisos de la mostra i posar en valor la pluralitat d’encaixos de la Col·lecció MACBA. Per altra banda, hi ha diverses publicacions que també des del MACBA ajuden a entendre l’evolució de la Col·lecció, com es va consolidant i el perquè dels recorreguts que es tracen amb les obres.

Des de la seva inauguració el 2018 i fins el 29 de març de 2022, l’exposició va dur per títol Un segle breu: Col·lecció MACBA ; a partir d’aquesta data i fins al seu tancament, passà a anomenar-se Col·lecció MACBA .