Els artistes de D. H. Kahnweiler

Daniel-Henry Kahnweiler va ser un dels marxants d’art més importants del segle XX. Els seus primers passos dins el món de l’art van ésser guiats per Ambroise Vollard i Paul Durand-Ruel. Amb el temps, hem vist com va demostrar una gran visió treballant amb artistes que van marcar una època, com ara Pablo Picasso, Juan Gris i Georges Braque, entre d’altres. Els convidem a veure una selecció d’alguns dels artistes amb els quals va treballar i amb qui va establir una gran amistat. Vull tenir present la figura, l’actitud i la personalitat de Daniel H. Kahnweiler, un jove arribat a París per seguir la professió familiar dins del món de les finances. L’ambient cultural que hi troba i algunes relacions que hi fa el porten a canviar d’idea i, en contra de l’opinió familiar, es “fica” en el món de l’art. El 1907 obre una petita galeria amb el seu nom a la Rue Vignon; té 23 anys i la tira endavant amb intensa vitalitat. Amb l’esclat, el 1914, de la Primera Guerra Mundial, la galeria és intervinguda i tant els seus béns personals com els de la galeria són segrestats com a “béns de l’enemic” mentre es troba a Roma. Va passar la guerra a Berna, acollit per uns amics, i tornà a França el febrer del 1920. Veu com els seus béns requisats són subhastats en cinc subhastes entre els anys 1921 i 1923. Parlem de més de vuitanta obres, entre elles de Braque, Picasso, Derain i Vlaminck. Aquesta acció és vista amb indiferència per altres galeristes, tret de Paul Rosenberg, l’únic que l’ajudà. Insisteix i obre una nova galeria el setembre de 1920 amb el nom del seu amic i soci Simon, a la Rue d’Astorg, núm. 29, on hi restarà fins al 1957, ja que posteriorment es traslladarà a la Rue de Monceau. Aquí obre la galeria amb el nom de Louise Leiris. Aquest fet té una explicació: degut a la Segona Guerra Mundial i a l’ocupació alemanya de París el 1939, les seves pertinences són novament requisades. Per resoldre la situació, fa comprar a la seva cunyada Louise Leiris el “botí”. Amb aquest seguit de dificultats, va tirar endavant el seu projecte, la seva idea, la seva il·lusió. Ara miro de recordar-lo i de prendre’n imatge i mestratge.