Artistes joves a la Transició

El 20 de novembre de 1975 moria el dictador Franco i, amb la seva mort, s’iniciava un nou episodi de l’Estat espanyol marcat per les primeres eleccions democràtiques de 1977. Enguany fa mig segle de la mort de Franco i de l’inici de la Transició, període que s’allargarà, segons alguns historiadors, fins a l’entrada d’Espanya a la Unió Europea (1986). Per entendre el panorama artístic d’aquella època cal fer un cop d’ull a la situació de l’art durant la dictadura. El 1939, l’exili de bona part de la intel·lectualitat a causa de la derrota de la Segona República, juntament amb les polítiques repressives instaurades pel règim franquista, va provocar que la postguerra fos un període fosc. En el món artístic, la dictadura va propiciar un retorn a l’academicisme i va desterrar totes les expressions avantguardistes. A finals dels anys quaranta es van produir alguns esdeveniments puntuals que defensaven un art d’avantguarda, com ara la creació del Cercle Maillol (1946), el grup i la revista Dau al set (1948) o el Saló d’Octubre (1948). Ara bé, no serà fins a mitjans dels anys cinquanta que l’Informalisme, amb Antoni Tàpies com a màxim exponent, esdevindria un dels moviments rellevants a Catalunya fins el 1963.Altres fets destacats que van suposar un alè de modernitat van ser els Salons de Maig, creats per l’Associació d’Artistes Actuals (1956-1969), la creació del Museu Art Contemporani de Barcelona (1960-1963), l’exposició de Picasso a la Sala Gaspar de 1960 -que va provocar llargues cues de públic- i la inauguració del Museu Picasso a Barcelona, el 9 de març de 1963. Segons Calvo Serraller, durant la dècada dels seixanta “se produce una clara convergencia entre la vanguardia artística y la vanguardia política, separándose ambas de los postulados oficiales”. És a dir, l’art esdevé una arma de lluita política. Aquest fenomen guanyaria força durant la dècada dels anys setanta, quan molts intel·lectuals mantenien vinculacions amb posicions polítiques contràries al règim. D’altra banda, el creixement econòmic d’aquells anys i la necessitat del règim de netejar la seva imatge exterior van provocar una situació paradoxal: mentre que a l’exterior s’utilitzava l’art d’avantguarda com a símbol de modernitat, a l’interior de les fronteres creixia la repressió que va marcar els darrers anys de la dictadura franquista. Una de les tendències dels anys setanta que va tenir força a Catalunya va ser l’art conceptual, a través del grup de creació i opinió, Grup de Treball (1973-1